Wiki: la informació oberta al món.

El terme WikiWiki es d’origen hawaià i significa ràpid. Habitualment, per abreviar es fa servir Wiki i, tecnològicament parlant é un software per a  la creació de continguts de forma col·laborativa.

Fins aquí, perfecte. Com a eina resulta un invent fabulós, senzill i a l’abast de tothom. Qualsevol pot encetar una Wiki sobre el tema que vulgui ( a Wikispaces o a Wikia ens ho posen fàcil ) y participar de la creació, difusió i aprofitament d’un gran hipertext. Però una Wiki dedicada als Simpsons o al Harry Potter , de moment, no pot competir amb la popularitat de la Wikipedia.

La Wikipedia pot ser tan bona o tan dolenta com la resta d’enciclopèdies, però és gratuïta i està a l’abast de tothom. Oberta a una quantitat infinita de col·laboracions, el que no podem esperar es que totes siguin incontestables, exactes i objectives... però tampoc caldria esperar-ho d’un número limitat de contribuents, per més coneguts o fiables que acostumin a resultar.

El problema es el costum que tenim de donar per bona qualsevol informació, d’agafar la drecera sigui quina sigui la importància del trajecte o de l’objectiu. Però, si prenem la Wikipedia com a drecera infal·lible no es culpa seva, és culpa nostra. El sistema no és ni molt menys infal·lible ( al 2006, l’escriptor Sam Vaknim, sense amagar el seu disgust per la Wikipedia va publicar al American Chronicle l’article “Els sis pecats de la Wikipèdia”, que són, segons ell: la impossibilitat de conèixer els autors, la seva anarquia, la quantia de la participació és el principal dret editorial, l’atac a veritables erudits , el fet de que no sigui una enciclopèdia, tot i que es presenti com a tal i que és una font de difamació i violacions del copyright ) però hi juga en contra la nostra desídia com a consultants, com a usuaris i, fins i tot com a possibles col·laboradors.

Images  copyright © 2011 by Trib Total Media, Inc.

La nostra desídia com a curiosos, fabuladors o com a ciutadans responsables passa últimament per Wikileaks  i per posicionar-se clarament a favor o en contra.

Wikileaks és una organització mediàtica sense ànim de lucre que publica ( últimament, com  pot: a través de pàgines col·laboradores, voluntaris, pàgines mirall, etc. ) a la xarxa informes anònims ( amb especial cura per la protecció de les fonts tot i que aquest és un dels punts candents sobre  la organització ) i documents filtrats en matèries d’interès públic. Aquesta informació oferida al món mitjançant un “portal de filtracions” ( me encanta el terme! ) passa per la revelació de “ veritats incomodes”... el que no vol dir que  no es que publiquin falsedats sinó que treuen a la llum  fets que a algú l’interessen que estiguin amagats. Però, ens ho hem de creure tot?

Hi ha tot de posicions a favor i en contra: mentre nombroses organitzacions molt poderoses li retiren el recolzament ( Master card, Visa, Paypal, Facebook, Twitter...la web es manté amb donacions i  retallar-li la financiació i les vies de comunicació és un atac quasi mortífer ), es succeeixen les crítiques governamentals o les ( presuntes ) campanyes de desprestigi personal ( Julian Assange és una de les poques cares visibles de l’organització). Però també hi ha  qui posseeix informació i considera que s’ha de fer pública ( tot i amb el risc de fer trontollar la seguretat nacional o la seguretat dels ciutadans)  . Hi ha qui vol conèixer la major part possible del panorama, de la notícia... és terreny adobat pel triomf de Wikileaks. Si, a més, afegim una predisposició social a la teoria de la conspiració ( fonamentada en casos i caos d’enganys o mitges veritats, d’accions ocultes, de secrets polítics, etc. ), l’èxit està assegurat.

Era molt més senzill fer passar el paternalisme per prudència, “orientar” diaris, camuflar proves, diluir responsabilitats i aturar opinions quan la difusió de les notícies passava només per conductes definibles i abarcables com ara diaris, emissores de ràdio o canals de televisió. Els nous medis, la seva amplitud, amplien també el radi d’acció i multiplica fins a l’infinit la informació i la seva transmissió, alliberant-la, si, però també descontrolant-la.

A banda d’això, aquí os deixo un documental de la televisió sueca SVT ( està en anglès ) sobre Wikileaks, a càrrec dels periodistes Jesper Huor y Bosse Lindquist.